TREURE EL CAP PER LA FINESTRA I DIR HOLA…

O com entrar a la bloc-o-sfera catalana i explicar al món el que penses.
Començà com un diari, resultà una barreja de vida real i món fictici, que no sempre és agradable ni estem preparats per assumir el que la vida ens dona i millorar-ho. Som joves i inexperts, i a vegades, una mica ximples i immadurs. Aprenem dels errors i seguim endavant.
Podreu trobar més material a: http://noexisteixo.blogspot.com

 

gràcies per llegir-me i fins aviat

 

GIRATOMIC aka NOEXISTEIXO



Comentaris tancats a TREURE EL CAP PER LA FINESTRA I DIR HOLA…

L’últim picnic

Li faltaves, et rondinava amb la mirada a cada noia desprevinguda que li tornava la mirada. Li mancaves, i per això es distanciava de la realitat, perquè en quin somni no 'shi està bé? O fugia per camins tipogràfics i treatals envers la teva inexistència, eres el seu somni i l'atormentaves. Primer en boca d'ella, s'en va anar, i tu et vas quedar, esperant quelcom que res haguès pogut salvar, l'estranyesa del soldat a les barricades quan tot s'ha acabat. Hem salvat la pàtria? Es feia mil preguntes, com mil eren les respotes que trobava, adjudicava prejudicis alternant el menyspreu i la seva falta d'amor propi. Sense tu es va fer un nom dins del món de les arts escèniques, amb obres de desamor on sempre morien la meitat d'interprets. No hi havia cap com ell, expressava l'emotivitat amb dos planols subjectius i una càmara fixa. Redibuixava l'escena romàntica, amb ell el drama semblava cosa de nens petits. Li seguies faltant, i més enllà de premis Òscar i sopars amb mil estrelles, no aconseguia saciar la seva ansietat. Res. Per més putes que li mamèssin al vagó de metro més pudent de Los Angeles, res. No estaves allà. Li faltaves quan va carregar les bales al revòlver, un Remington 44 de l'especial. La Mariel Brown disparava amb ella en "Amb només prémer", amb la culata li trencava el nas, al Johnson. El seu primer Òscar li va arribar, precissament, per la direcció d'aquesta pel·lícula. S'havia cassat, comptava les bales i els cops, alhora, tres cops. Una bala faltava al tambor. La seva dona era un encant, no tenia defectes, ni tan sols virtuts. Pobre Mariel, li sabia greu. Aquell remington Era amb el que la Mariel es va fotre el tret, cansada de la vida, dels diners i dels qui l'assetjaven, del seu home que l'enganyava, a ella; que no va trobar sino la depressió i els barbitúrics, l'alcohol i les clíniques de desintoxicació. Com el cervell de la Mariel, la última bala caigué dins i ressonà, fins emmudir-se. Es va posar les ulleres protectores; la furia es va contenir fins que el ninotet de paper s'apropà, i llavors sí, va deixar anar-la junt amb el carregador. La seva pròxima pel·lícula es bassaria en un policia renegat que extorsiona immigrants. Quantes noies boniques van passar pel càsting, tenien els ulls cristal·lins, la veu de seda i els cossos d'infart. Tenien tot, però no tenien res. El dia que et va trobar en un catàleg de roba, va trucar a l'editorial, va parlar amb una senyora de veu grossa que li va donar la teva referència. Te'l vas trobar una nit quan sorties d'estar amb aquell una mica més ric, una mica menys estúpid i bastant més frívol. No vas reaccionar, vas quedar-te en blanc. "Ja no te'n recordes? Em vas fer una promesa". Ell va estendre una manta al mig del carrer. Del maleter del cotxe va treure una cistella i el van fer, l'últim picnic, parlant de coses banals amb un sandvitx de mel entre les mans.[@more@]



Comentaris tancats a L’últim picnic

L’oficinista endormiscat

Si despertes i veus que et queden menys de cinc minuts per entrar a la feina, descobreixes impotent que els cinc minuts s'acaben sense haver-te rentat el cap. Corres carrer avall, a les orelles encara resta el gel i portes una taca a la dessuadora (negra) de pasta de dents.
T'endormisques al vagó del metro, mirant a la hippie rossa que et mira una mica, encuriosida pel teu aspecte matinal. Les flors surten al teu somni, creuen bancs de peixos embriònics, van de dret cap a un ídem de seure, són cansins, de metabolisme. El disc del semàfor es posa en verd, li llampega als ulls i una veu estrident sona; la propera parada, et desvetllaràs.
Però tu encara no ho saps, i per això surts del metro, quan tanca les portes com dos raors. T'escapes de la màquina assassina, i entrant per la porta de l'ascensor d'aquell bloc de pisos ben regi, te n'adones de que has estat ben a prop de ser engolit pel metro, tunnel enllà, en una voragin temible cap a la destrucció matinal.
Et sents afortunat, penses que avui pot ser un gran dia; encara no has vist el munt de paperassa que t'espera, arribes tard i la cap que et tornarà a cridar, li diras, ho sento!, amb un somriure que només tu entendràs.

[@more@]



Comentaris tancats a L’oficinista endormiscat

Alto, policia!

– Alto! – Va fer una patrulla de la Guàrdia Úrbana, una nit qualsevol a la plaça de Lesseps.

El cotxe en qüestió, un CNW de l'any passat, es parà a l'alçada que els guàrdies li recomanaren i aturà el motor.

– Hola, bona nit!
– Hola, bona nit. senyor agent.
– És un control rutinari, senyor. Els papers de l'assegurança i del cotxe, i els seus.

El conductor li va donar al policia, que es va posar unes gafes d'augment que guardava a la butxaca. Despres d'una estona de pronunciar "mmmmmm" per part del policia, l'aturat per l'ordre públic es va interessar per l'estat dels documents.

– Què està tot en ordre?
– Ja hi pot comptar! – va dir el policia, treient-se les ulleres, mentre se les penjava a la part de dalt de la camisa. 
– Un, dos, tres, quatre …. – responguè el conductor.
– Au, pugi aquí adalt i balli! No, millor no, sap? Tingui aquest bufador – li va donar un aparell blanc amb una pantalleta de cristal líquid enmig i una boquilla a la base superior. – i bufi quan jo doni el senyal.
-Ja! – donà el senyal amb tret de sortida inclós.

El temerut conductor, L'Alèx Turrand, bufà fins que l'alè va ser exhaurit, esforçant-se el màxim. Es va inflar com una pilota, vermella. El barret bombí que portava va fer un bot, i va quedar al descobert l'amplia calba de l'Àlex.

L'aparell pità, i donà el número en pocs instants: anava molt per sobre del permés.

– En alcohol? Però si jo no he prés ni una gota!
– Com si no ho sabés!
– El què?
– Què ja n'hi ha prou!
– Però si jo no he begut més que aigua… – replicà l'Àlex, profundament contrariat.
– Senyor Turrand,  sabem que vostè s'ha passat prenent salsa tartara. Hauria de saber que des del gener passat també ha format part de la llista de substàncies prohibides. És vostè un perill per als altres conductors. Em sap greu multar-li, però jo només obbeixo ordres.
– De molt adalt?
Va fer un gest cap al cel amb les mans en forma de triangle.
– De molt adalt.
– Ah! Llavors no hi ha res a fer, faci el que hagi de fer. 

Va agafar el carnet, el policia, i va buscar tres punts per a treure-li. Costava molt, perquè estaven amagats entre les lletres, i quan en tenia un al dit saltaven com pusses. Saltaven arreu de la carretera, i en el moment menys oportú, quan ja tenien dos, botant per tot arreu; passà un trolebus amb direcció a Mataró. Concretament, per sobre dels punts.

Els dos punts quedaren aixafats a l'asfalt, davant la perplexa mirada dels policies i el conductor.

– desenganxi'ls, Blázquez, i vostè, ja pot anar-se'n que aquí no hi ha res a veure.
– no cregui, hi ha un brollador d'aigua aquí a prop….
– vagi-se'n! Ara!

El cotxe va arrencar, i a dins, L'Àlex, encara desconcertat, va seguir la ruta prevista. Mentres, un altre agent feia la feina bruta. Seguien parant pobres idiotes als seus cotxes i posant multes per conduïr un cotxe hortera i menjar massa prèssec entre les cinc i les dues del migdia.

– Quants punts tenim?
– A la vora dels tres-cents – diguè Blázquez-.

Ja podrien fer-se el vestit de "lentejuelas" que tant ansiaven.

[@more@]

Comentaris tancats a Alto, policia!

Temps de descompte (2)

La Nina va fer torrades aquell matí per esmorzar. Les havia fetes al punt exacte, cruixentes i esponjoses. Em vaig aixecar amb el sol entaforat el cap, la taula ja estava parada i el cafè fumejava a la tassa. Mentre esperàvem per prendre’ns el cafè, la Nina va fer més torrades, encara inconscient del no temps, i jo vaig encendre la ràdio. El govern local, va dir la ràdio, va anunciar que es desfarien de tots els rellotges del país. Amb la ferralla acumulada construïren un museu del temps, on es pugués recordar el gran problema de la societat actual.

 

Va fer tantes torrades, la Nina, que vam haver de vendre-les, a les platges de Kayô. Amb tres cistells plens i una bicicleta remolcadora, vam sortir de casa i vorejant cases de fusta amb portes de paper, ens arribàrem. La brisa s’arrapava als cossos fent-nos pessigolles delicioses i la sorra cristal·lina ens encegava tendrament quan les dones excessivament envellides del sud feien surf aquàtic davant nostre en formació triangular.

 

“El seu secret”, em digué, “és el de menjar poc i amb un alt contingut en verdures i peix.”

 

 La dona que s’esqueixà de la piràmide era, com les altres tres, baixeta i petita. El vent l’havia empesa, fent-la volar. Impulsada, per les altres dues companyes que l’agafaren dels tirants abans no rebotés contra les roques, va fer dos mortals amb tirabuixó i s’arribà al lloc inicial com si res no hagués estat.

 

“ Carai, tu! T’has fixat en com ho feia? Sense fer ni un gest d’esforç, cap d’elles. Sincerament, descomunal! ”

 “Tampoc és per tant, dona. A més, no has vist que estava tot trucat? En realitat són marines de les bases nord-americanes. Els més baixets, s’afaiten el bigoti i es pinten els ulls per semblar japoneses. “

Ella va somriure en to burlesc. M’aixafà la guitarra. “Almenys podries haver callat. Estava bé, fins ara. Marxem.”

 

Ja no podia tocar la guitarra. Però teníem torrades. Vàrem menjar torrades tot el camí de tornada. Torrades amb sal, amb oli i sal, amb sushi, amb anxoves, recobertes de pernil salat. En tot cas no va fer tantes torrades com decimals de pi, i s’acabaren, només van quedar molles petites als cabassos. “El procés evolutiu, és qui ens ha portat a desfer-nos del temps.” Ho va dir una veu de científic honorable a la ràdio, mentre ens rentàvem les dents.

 

“Tu creus que hem evolucionat? Cap a on ens porta el No-Temps?”

“Suposo que cap a una desídia atemporal”, vaig dir.

Havia agafat el rellotge entre les mans, i començà a moure les busques amb el dit fins trobar la posició idònia. Però les busques tornaven enrere quan ella treia els dits, en un cop ràpid. El primer dels cops, va deixar anar un rènec i es va bufar els dits. Ho va fer unes poques vegades més després del primer ensurt, cada cop més ràpid i amb més força.

“Quina pèrdua de temps!”, va deixar anar, cabrejada. Era impossible.

 

Tot i que seguia amb el joc, perquè tampoc no teníem res a fer. No teníem horaris, el sol sortia. I es quedava immòbil al mateix quadrant del cel. Des del trenc d’alba que apareixia espontàniament allà, al seu raconet  entre els núvols, que com no saben de temps més enllà de l’ estrictament meteorològic, seguien passant i deixant tronades quan els pobles s’endinsaven en la penombra de la nit.

 

[@more@]

Comentaris tancats a Temps de descompte (2)

Temps de descompte

Càpitol 1 

El rellotge, ràpid i abreujat; el temps no va seguir: no sabia que fer. Atordit s'havia parat davant del nostre, quan aquest va tenir la sensacional idea de fer de l'slow life el seu modus vivendi. El posàrem en pràctica, atès que ja havíem passat la línia dels 666 e-mails i les artèries, les meves, les nostres, s'obstruïen amb una facilitat ignota. Va ser aquell matí, cap a dos quarts d’onze que el rellotge es parà. Va fer l'últim clec de la busca del segons i es callà. No digué res més, i mitja hora més tard, a les onze, no va senyalar l'hora correcta, sinó la mateixa. Va ser obvi que havia defallit en la recerca de l'hora exacta i matemàtica, o bé per un mal funcionament de les piles. Comprovada la segona possibilitat, quedà al descobert que el temps no seguia, s'havia aturat i no es sabia la raó. No ho havien anunciat a la televisió, com sol passar amb molts d'aquests esdeveniments extraordinaris.

 

En aquell moment, la realitat era indiscutible. El temps no passava per aquestes terres, podria dir que des de feia deu hores, en una afirmació bastant incerta. Però seguia inapel·lable l'hora que es marcava, dos quarts d’onze, al rellotge de la sala. Així que m'ho he mirat, amb un cert rigor científic, justificant-me a mi mateix. "Això no pot ser real, senyor", perquè jo a mi mateix em dic senyor, que quedà millor que dir-se de vós,  "a fora, al carrer, el temps segur que ha passat com sempre; la gent ha anat a treballar i el consumisme ha fet la feina bruta que no fan els psicòlegs, s'ha acabat el dia i de ben segur hi haurà cràpules als carrers quan encara no estiguin vestits, i sabran quina hora és".  "Senyor".

 

Ans encuriosit, vaig demostrar el seny i la rauxa pròpia pertanyent als d'Okinawa, d'on sóc natural, i vaig fer un truc a una amiga per acabar de comprovar-ho. "Doncs si, aquí a Bilbao tampoc tenim cap hora concreta".  Llavors, era veritat. Astorat al sofà,  sense saber si obrir una ampolla de cava o començar a buscar una corda ben forta. El temps havia marxat, ho havia deixat per impossible, amb aquest món. El mateix impossible que impossibilitarà el raonament modern. Si no hi havia temps, molt menys havia d'existir l'espai temps del qual tant parlen i totes les propietats, ara ja caduques, que es basaven en aquest factor fallarien.  Per la ràdio havien dit això, feia una estona. Els bars no sabien quan tancar com la mateixa gent que no sabia a quina hora havia d'arribar o menjar, amb el conseqüent problema que afectava a les relacions personals i laborals. Vaig tornar a mirar el rellotge, va ser un moviment involuntari, prou reaccionari com per guardar-lo al calaix.   El timbre, que havia estat callat, aplicant un duel sever per la pèrdua del temps, va cridar dos cops, de ràbia un, d’algú que picava la porta, l'altre. Era la meva cosina, la Nina. Es venia a viure amb mi.

 

Amb les maletes a la porta i uns ullerols llargs tot caient-li per sobre les galtes.

 

Un dia després de que el temps ens deixés, la van acomiadar de la feina que tenia a Bellpuig. Sense saber que fer, a casa, va deixar de fer tot hipnotitzada amb la televisió. L'avorriment i l'etern passi de publicitat que les televisions han imposat, no tenen cap control de temps, la va fer anar-se'n. "Temps? I això que és?", va respondre el principal canal al principal diari. Es va quedar sense fer res a casa, ella, mirant taules plegables in-dis-pen-sa-bles i estris màgics de gimnàs. Va marxar; abans que les mongetes tendres comencessin a parlar-la.

 

“És aquí on viu el meu cossí Paco?”

“I tant! A més, jo no em dic Paco.”

Ser d’Okinawa té això, que et posen noms estranys.

[@more@]

Comentaris tancats a Temps de descompte

Temps de descompte

Càpitol 1

 

El rellotge, ràpid i abreujat; el temps no corre: no sap que fer. Atordit s'ha parat davant del nostre, quan aquest ha tingut la sensacional idea de fer de l'slow life el seu modus vivendi. L'hem posat en pràctica, atès que ja hem passat la línia dels 666 e-mails i les artèries, les meves, les nostres, s'obstrueixen amb una facilitat ignota. Ha sigut aquest matí, cap a dos quarts d’onze que el rellotge s'ha parat. Ha fet l'últim clec de la busca del segons i ha callat. No ha dit res més, i mitja hora més tard, a les onze, no ha senyalat l'hora correcta, sinó la mateixa. Ha estat obvi que havia defallit en la recerca de l'hora exacta i matemàtica, o bé per un mal funcionament de les piles. Comprovada la segona possibilitat, ha quedat al descobert que el temps no seguia, s'havia aturat i no es sabia la raó. No ho havien anunciat a la televisió, com sol passar amb molts d'aquests esdeveniments extraordinaris.

 

Ara, la realitat és indiscutible. El temps no passa per aquestes terres, podria dir que des de fa deu hores, en una afirmació bastant incerta. Però segueix inapel·lable l'hora que marca, dos quarts d’onze, al rellotge de la sala. Així que m'ho he mirat, amb un cert rigor científic, justificant-me a mi mateix. "Això no pot ser real, senyor", perquè jo a mi mateix em dic senyor, que quedà millor que dir-se de vós,  "a fora, al carrer, el temps segur que ha passat com sempre; la gent ha anat a treballar i el consumisme ha fet la feina bruta que no fan els psicòlegs, s'ha acabat el dia i de ben segur hi haurà cràpules als carrers quan encara no estiguin vestits, i sabran quina hora és".  "Senyor".

 

Ans encuriosit, he demostrat el seny i la rauxa pròpia pertanyent als d'Okinawa, d'on sóc natural, i he trucat a una amiga per acabar de comprovar-ho. "Doncs si, aquí a Bilbao tampoc tenim cap hora concreta".  Llavors, és veritat. M'he quedat astorat al sofà, sense saber si obrir una ampolla de cava o començar a buscar una corda ben forta. El temps ha marxat, ho ha deixat per impossible, amb aquest món. El mateix impossible que impossibilitarà el raonament modern. Si no hi ha temps, molt menys ha d'existir l'espai temps del qual tant parlen i totes les propietats que es basen en aquest factor fallaran.  Per la ràdio han dit això, fa una estona. Els bars no saben quan tancar com la mateixa gent que no sap a quina hora ha d'arribar o menjar, amb el conseqüent problema que afecta a les relacions personals i laborals. Torno a mirar el rellotge, ha estat un moviment involuntari, prou reaccionari com per guardar-lo al calaix. El timbre, que havia estat callat fins ara, aplicant un duel sever per la pèrdua del temps, ha cridat dos cops, de ràbia un, d’ algú que picava la porta, l'altre. És la meva cosina la que ha trucat a la porta, la Nina, que diu que es ve a viure amb mi.

 

Té les maletes a la porta i uns ullerols llargs que li cauen per sobre les galtes.

 

Un dia després de que el temps ens deixés, l'han acomiadada de la feina que tenia a Bellpuig i ha marxat, sense saber que fer, a casa. L'avorriment i l'etern passi de publicitat que les televisions han imposat, no tenen cap control de temps, l'han fet anar-se'n. "Temps? I això que és?", ha respòs el principal canal al principal diari. S'ha quedat sense fer res a casa, ella, mirant taules plegables in-dis-pen-sa-bles, i ha decidit marxar d'aquell poble de mala mort i venir al Japó amb mi; abans que les mongetes tendres comencessin a parlar-la.

 

“És aquí on viu el meu cossí Paco?”

“I tant! A més, jo no em dic Paco.”

Ser d’Okinawa té això, que et posen noms estranys.

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a Temps de descompte

Sobre ells

Bukowsky m'abriga

Boris Vian m'acompanya,

Marius Carol m'explica un conte

i Ryu Murakami em desvetlla

[@more@]

Comentaris tancats a Sobre ells

Quinze minuts de rellotge

Ara si,  ja ho tenia. Ja tenia un titól. De que anés la història, el fet de que la iaia empastillada anés per la carretera amb care de velocitat i amb més de la permesa al seu cotxe o que les mandonguilles que el protagonista es menjaria en la segona pàgina del cinquè càpitol, final de primer paragràf,  no importava en absolut. Ara ja tenia títol, ja tenià la porció més gran del pastís: l'obra s'eregia davant d'ell, majestuosa als seus ulls. No impedia, per tant, que aquests quinze minuts de rellotge es transformessin en tres mesos en els quals el protagonista i la iaia, en companyia del Mesies mengaven mandonguilles fetes de coliflor, de carn, de fideuà i de carn de gàcel·la, en una gimcana estrambòtica on surtia al seu pas un gnom de color gris que deia ser l'anticrist; quan tots s'adonen de que és un impostor el cremen a lo bonzo, no sense que abans passessin amb ell una tarda a una oficina de correus -on demanaven l'ímprés especial per a assassinar a anticrists impostors, sèrie V/II-. Només importaven els quinze minuts que ni, tan sols, surtien enlloc. Però tenia títol, el títol engrandia l'obra, la projectava cap al públic. Tenia clar que la crítica acceptaria gustosa el llibre, es deleïtaria amb el capítol on la monja treu una mandonguilla que amaga al seu interior una pista d'esqui, que en comptes de neu té mandonguilles i spaghettis, d'spaghettis i macarrons de les caixes blaves del supermercat. Quan va rellegir aquest capítol, li va entrar la gana. Va decidir que després de quinze minuts de rellotge, hi tornaria, a llançar coets i trucar als amics beatniks per a fer una festa. Havia posat un bon títol. Visca!, va dir, abans de marxar a  sopar.

[@more@]

Comentaris tancats a Quinze minuts de rellotge

L’Òbit

Si bé l'alba no ha oposat gaire resistència i a la fi ha trencat, la Mort no ha vingut (encara) a recollir a l'Antoni. Pateix, li fa mal tot el cos, pronunciant el dolor als organs vitals, que sent queixosos dins seu. Els nota imflamats, a punt de rebentar i deixar aquell cos mig inert ple de visceres fastigoses, merda i pixat que, en poca estona, es mesclará amb la seva sang. La Dolors li agafa de la ma, tant de bó pugués veure-la, pensa l'Antoni, però té els ulls encegats; l'únic que trau en clar és l'expressió artística del dolor, llampallegant com llums de neó. La Dolors li parla, “l'Eugeni ha vingut a veure't, Antoni, ja saps que no estás sol, que ens tens a tots aquí”, l'ull li plora i sap que el somni s'esvaeix. La vida de l'Antoni es consumeix, ho sap ella i ho sap ell, ho saben tots però ningú no vol creure's la veritat.

Ha demanat una cigarreta. La familia ho ha rumiat molt, però ha dit que si. La sogra, que porta un paquet d'una marca afortunada, ha tret un i l'hi ha donat. Amb molta cura l'han assegut a la cadireta de rodes, guaitant els més petits a la porta per si venia l'infermera. La Dolors l'ha dut a la terrassa del tercer pis. Quan baixaven per l'ascensor, l'Antoni ha començat a estossegar, una tos humida i calenta que el sacsejava per dins. El seu marit, un home regi, militar dels d'abans, ben plantat com ja no es fan. S'hi escarxofia a la cadireta renegant de tot agafant-se el cor. La Dolors l'empeny cap a la terrassa. Abans d'obrir la porta ha posat una manta a sobre d'ell. Ha somrigut i del cel queien petites gotes d'aiguaneu.

La Maribel, que compleix els vint aquest estiu, s'ho mira des de darrere del vidre. La mare la veu i li diu que surti, amb el dit. El dolor es fa més intens, però ja no el nota. Només nota el fum buscant el seus pulmons moribunds, exhalant felicitat en estat pur. Li parla, la Maribel, “i ara, què farás?”. Era una bona pregunta. pensa en que hi haurà més enllà. Un cel? Tot ple d'àngels, arcangels, querubins, núvols, més angels, tots asexuats. Hi serien tots tal com arribessin? Amb cames trencades, forats de metralla al cap, verí a la sang, vells com el mateix Matusalem? O potser hi havia un infern, i vagi voster a saber si ell hi aniria. Amb gent banyuda, olles de coure i amb sofrits desgraciats a dins. Pobres diables corrompits per a qualsevol pecat carnal o simplement per robar piruletes al quiosc que hi havia davant de la seva escola. Com seria, això de deixar el cos, l'ànima i les idees, tot allò que ens fa humà?

Aquestes questions les parla amb la familia, mentre es fuma més cigarretes, i quan es fa de nit, fa venir a algunes infermeres. Mai no havia pensat en la mort, perquè no l'havia trobat mai propera. Però els anys han passat, i ell, ja vell decrèpit, arriba a l'òbit sense saber com és i on són els lavabos. Perque ell sap que no és una mort literària, com la que Woody Allen fa perdre a les cartes, ni tan sols ha de tenir forma humana, encara menys una forma. Desafortunadament, ningú no li pot dir res, doncs ningú no ha estat mort. Així que espera, ara ho espera angoixat, té ganes de saber si l'esglesia ha mentit tota l'existència, i si podrá convertir-se en espèrit i comunicar-se amb els gossos. Fa sol, el dia ja ha tornat a sortir i fa poc que l'Antoni és a l'habitació, dins del llit. La Maribel hi és amb ell, ara que tots han marxat avall a fer un cafè. “Ja estic preparat”, li ha dit amb ella. Ha sentit com el seu coll s'estrenyia, tot el cos sembla anar cap a dins d'ell mateix, com una supernova. Ha escletat per dins, sense dir res, i després ha sonat el seu interior i ha arribat al seu cervell. La Maribel no nota res fins que la poca força que li quedava a la mà s'ha escapat i li ha resbalat de la seva.

Ha sospirat i ningú no l'ha sentit, i ara veu la llum aquella de la qual tots parlen. Ell, excèptic, sap que provablement això sigui una simple associació d'idees, “poc no faltarà per veure uns fotogrames honorífics i un viatge per fora del meu cos”, pensa.

[@more@]

Comentaris tancats a L’Òbit