Càpitol 1
El rellotge, ràpid i abreujat; el temps no va seguir: no sabia que fer. Atordit s'havia parat davant del nostre, quan aquest va tenir la sensacional idea de fer de l'slow life el seu modus vivendi. El posàrem en pràctica, atès que ja havíem passat la línia dels 666 e-mails i les artèries, les meves, les nostres, s'obstruïen amb una facilitat ignota. Va ser aquell matí, cap a dos quarts d’onze que el rellotge es parà. Va fer l'últim clec de la busca del segons i es callà. No digué res més, i mitja hora més tard, a les onze, no va senyalar l'hora correcta, sinó la mateixa. Va ser obvi que havia defallit en la recerca de l'hora exacta i matemàtica, o bé per un mal funcionament de les piles. Comprovada la segona possibilitat, quedà al descobert que el temps no seguia, s'havia aturat i no es sabia la raó. No ho havien anunciat a la televisió, com sol passar amb molts d'aquests esdeveniments extraordinaris.
En aquell moment, la realitat era indiscutible. El temps no passava per aquestes terres, podria dir que des de feia deu hores, en una afirmació bastant incerta. Però seguia inapel·lable l'hora que es marcava, dos quarts d’onze, al rellotge de la sala. Així que m'ho he mirat, amb un cert rigor científic, justificant-me a mi mateix. "Això no pot ser real, senyor", perquè jo a mi mateix em dic senyor, que quedà millor que dir-se de vós, "a fora, al carrer, el temps segur que ha passat com sempre; la gent ha anat a treballar i el consumisme ha fet la feina bruta que no fan els psicòlegs, s'ha acabat el dia i de ben segur hi haurà cràpules als carrers quan encara no estiguin vestits, i sabran quina hora és". "Senyor".
Ans encuriosit, vaig demostrar el seny i la rauxa pròpia pertanyent als d'Okinawa, d'on sóc natural, i vaig fer un truc a una amiga per acabar de comprovar-ho. "Doncs si, aquí a Bilbao tampoc tenim cap hora concreta". Llavors, era veritat. Astorat al sofà, sense saber si obrir una ampolla de cava o començar a buscar una corda ben forta. El temps havia marxat, ho havia deixat per impossible, amb aquest món. El mateix impossible que impossibilitarà el raonament modern. Si no hi havia temps, molt menys havia d'existir l'espai temps del qual tant parlen i totes les propietats, ara ja caduques, que es basaven en aquest factor fallarien. Per la ràdio havien dit això, feia una estona. Els bars no sabien quan tancar com la mateixa gent que no sabia a quina hora havia d'arribar o menjar, amb el conseqüent problema que afectava a les relacions personals i laborals. Vaig tornar a mirar el rellotge, va ser un moviment involuntari, prou reaccionari com per guardar-lo al calaix. El timbre, que havia estat callat, aplicant un duel sever per la pèrdua del temps, va cridar dos cops, de ràbia un, d’algú que picava la porta, l'altre. Era la meva cosina, la Nina. Es venia a viure amb mi.
Amb les maletes a la porta i uns ullerols llargs tot caient-li per sobre les galtes.
Un dia després de que el temps ens deixés, la van acomiadar de la feina que tenia a Bellpuig. Sense saber que fer, a casa, va deixar de fer tot hipnotitzada amb la televisió. L'avorriment i l'etern passi de publicitat que les televisions han imposat, no tenen cap control de temps, la va fer anar-se'n. "Temps? I això que és?", va respondre el principal canal al principal diari. Es va quedar sense fer res a casa, ella, mirant taules plegables in-dis-pen-sa-bles i estris màgics de gimnàs. Va marxar; abans que les mongetes tendres comencessin a parlar-la.
“És aquí on viu el meu cossí Paco?”
“I tant! A més, jo no em dic Paco.”
Ser d’Okinawa té això, que et posen noms estranys.
[@more@]
