La Nina va fer torrades aquell matí per esmorzar. Les havia fetes al punt exacte, cruixentes i esponjoses. Em vaig aixecar amb el sol entaforat el cap, la taula ja estava parada i el cafè fumejava a la tassa. Mentre esperàvem per prendre’ns el cafè, la Nina va fer més torrades, encara inconscient del no temps, i jo vaig encendre la ràdio. El govern local, va dir la ràdio, va anunciar que es desfarien de tots els rellotges del país. Amb la ferralla acumulada construïren un museu del temps, on es pugués recordar el gran problema de la societat actual.
Va fer tantes torrades, la Nina, que vam haver de vendre-les, a les platges de Kayô. Amb tres cistells plens i una bicicleta remolcadora, vam sortir de casa i vorejant cases de fusta amb portes de paper, ens arribàrem. La brisa s’arrapava als cossos fent-nos pessigolles delicioses i la sorra cristal·lina ens encegava tendrament quan les dones excessivament envellides del sud feien surf aquàtic davant nostre en formació triangular.
“El seu secret”, em digué, “és el de menjar poc i amb un alt contingut en verdures i peix.”
La dona que s’esqueixà de la piràmide era, com les altres tres, baixeta i petita. El vent l’havia empesa, fent-la volar. Impulsada, per les altres dues companyes que l’agafaren dels tirants abans no rebotés contra les roques, va fer dos mortals amb tirabuixó i s’arribà al lloc inicial com si res no hagués estat.
“ Carai, tu! T’has fixat en com ho feia? Sense fer ni un gest d’esforç, cap d’elles. Sincerament, descomunal! ”
“Tampoc és per tant, dona. A més, no has vist que estava tot trucat? En realitat són marines de les bases nord-americanes. Els més baixets, s’afaiten el bigoti i es pinten els ulls per semblar japoneses. “
Ella va somriure en to burlesc. M’aixafà la guitarra. “Almenys podries haver callat. Estava bé, fins ara. Marxem.”
Ja no podia tocar la guitarra. Però teníem torrades. Vàrem menjar torrades tot el camí de tornada. Torrades amb sal, amb oli i sal, amb sushi, amb anxoves, recobertes de pernil salat. En tot cas no va fer tantes torrades com decimals de pi, i s’acabaren, només van quedar molles petites als cabassos. “El procés evolutiu, és qui ens ha portat a desfer-nos del temps.” Ho va dir una veu de científic honorable a la ràdio, mentre ens rentàvem les dents.
“Tu creus que hem evolucionat? Cap a on ens porta el No-Temps?”
“Suposo que cap a una desídia atemporal”, vaig dir.
Havia agafat el rellotge entre les mans, i començà a moure les busques amb el dit fins trobar la posició idònia. Però les busques tornaven enrere quan ella treia els dits, en un cop ràpid. El primer dels cops, va deixar anar un rènec i es va bufar els dits. Ho va fer unes poques vegades més després del primer ensurt, cada cop més ràpid i amb més força.
“Quina pèrdua de temps!”, va deixar anar, cabrejada. Era impossible.
Tot i que seguia amb el joc, perquè tampoc no teníem res a fer. No teníem horaris, el sol sortia. I es quedava immòbil al mateix quadrant del cel. Des del trenc d’alba que apareixia espontàniament allà, al seu raconet entre els núvols, que com no saben de temps més enllà de l’ estrictament meteorològic, seguien passant i deixant tronades quan els pobles s’endinsaven en la penombra de la nit.
[@more@]
