L’últim picnic

Li faltaves, et rondinava amb la mirada a cada noia desprevinguda que li tornava la mirada. Li mancaves, i per això es distanciava de la realitat, perquè en quin somni no 'shi està bé? O fugia per camins tipogràfics i treatals envers la teva inexistència, eres el seu somni i l'atormentaves. Primer en boca d'ella, s'en va anar, i tu et vas quedar, esperant quelcom que res haguès pogut salvar, l'estranyesa del soldat a les barricades quan tot s'ha acabat. Hem salvat la pàtria? Es feia mil preguntes, com mil eren les respotes que trobava, adjudicava prejudicis alternant el menyspreu i la seva falta d'amor propi. Sense tu es va fer un nom dins del món de les arts escèniques, amb obres de desamor on sempre morien la meitat d'interprets. No hi havia cap com ell, expressava l'emotivitat amb dos planols subjectius i una càmara fixa. Redibuixava l'escena romàntica, amb ell el drama semblava cosa de nens petits. Li seguies faltant, i més enllà de premis Òscar i sopars amb mil estrelles, no aconseguia saciar la seva ansietat. Res. Per més putes que li mamèssin al vagó de metro més pudent de Los Angeles, res. No estaves allà. Li faltaves quan va carregar les bales al revòlver, un Remington 44 de l'especial. La Mariel Brown disparava amb ella en "Amb només prémer", amb la culata li trencava el nas, al Johnson. El seu primer Òscar li va arribar, precissament, per la direcció d'aquesta pel·lícula. S'havia cassat, comptava les bales i els cops, alhora, tres cops. Una bala faltava al tambor. La seva dona era un encant, no tenia defectes, ni tan sols virtuts. Pobre Mariel, li sabia greu. Aquell remington Era amb el que la Mariel es va fotre el tret, cansada de la vida, dels diners i dels qui l'assetjaven, del seu home que l'enganyava, a ella; que no va trobar sino la depressió i els barbitúrics, l'alcohol i les clíniques de desintoxicació. Com el cervell de la Mariel, la última bala caigué dins i ressonà, fins emmudir-se. Es va posar les ulleres protectores; la furia es va contenir fins que el ninotet de paper s'apropà, i llavors sí, va deixar anar-la junt amb el carregador. La seva pròxima pel·lícula es bassaria en un policia renegat que extorsiona immigrants. Quantes noies boniques van passar pel càsting, tenien els ulls cristal·lins, la veu de seda i els cossos d'infart. Tenien tot, però no tenien res. El dia que et va trobar en un catàleg de roba, va trucar a l'editorial, va parlar amb una senyora de veu grossa que li va donar la teva referència. Te'l vas trobar una nit quan sorties d'estar amb aquell una mica més ric, una mica menys estúpid i bastant més frívol. No vas reaccionar, vas quedar-te en blanc. "Ja no te'n recordes? Em vas fer una promesa". Ell va estendre una manta al mig del carrer. Del maleter del cotxe va treure una cistella i el van fer, l'últim picnic, parlant de coses banals amb un sandvitx de mel entre les mans.[@more@]

Tweet